Hace años que algunos lo venimos diciendo: no hay, no ha habido y nunca habrá atajos a la independencia de Cataluña. No hay vías políticas democráticas fuera de la ley y la clase política catalana siempre lo ha sabido. Aunque se hicieran los suecos.
El sueño romántico de ruptura unilateral fue siempre la opción de una minoría radical. Sin embargo, esa minoría, con el apoyo de la 'claca' mediática, consiguió el espejismo: 'millones' de personas salían a la calle, primero contra la sentencia del Tribunal Constitucional -que avalaba más que limitaba el nuevo Estatuto de Cataluña- y después en sucesivos 11 de Septiembre por la independencia catalana.
Ese espejismo cegó a Artur Mas que creyó ver en él su tabla de salvación y la de su partido, ya en decadencia y erosionado por la crisis económica. Si no puedes derrotar a tu adversario, únete a él. Sin embargo, en lugar de encabezar ese movimiento para intentar reconducirlo, Mas quiso ser más papista que el Papa y desató, como buen aprendiz de brujo, unas fuerzas que a duras penas pudo contener y que terminaron acabando con él.
Por momentos se vivió una ilusión, pero la mayoría social de Cataluña no quiere aventuras, quiere acuerdos con el Estado dentro de la ley. El sueño se deshincha. La prosaica realidad permanece.
El frente soberanista se resquebraja https://t.co/AbCvdQ8rf8 vía @elmundoes— The Catalan Analyst (@CatalanAnalyst) 24 de diciembre de 2016
Oriol Junqueras dinamita ante los inversores la hoja de ruta independentista de Puigdemont https://t.co/OesBypk79A— The Catalan Analyst (@CatalanAnalyst) 24 de diciembre de 2016
Cumbre: Puigdemont frena. El objetivo ya no es la independencia, sino un referéndum “pactado con el Estado” https://t.co/zgXa8MXczw— The Catalan Analyst (@CatalanAnalyst) 23 de diciembre de 2016
Perquè ara ja no es tracta d’independència, ni tan sols d’un referèndum “sí o sí”, sinó “d’un referèndum sobre el vincle que ha de ser entre Catalunya i Espanya” en paraules del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. No ha esmentat ni la paraula independència en tota la seva intervenció. Encara que ara segur que sortirà dient que Catalunya vol ser lliure o alguna cosa similar. Per treure pit. El president diu una de freda i una altra de calenta per compensar.
Però la cimera del Pacte Nacional pel Referèndum ha certificat definitivament el canvi en el full de ruta del sobiranisme: ara ja no és la independència l’estiu vinent, ni tan sols una consulta unilateral, sinó una altra vegada el dret a decidir. Estem on estàvem fa cinc anys. A aquest pas tornarem a reclamar el dèficit fiscal.
Encara ressonen a les meves orelles les paraules del conseller Romeva, al ple del 9 de novembre de l’any passat, quan deia que “la proposta de demanar novament un referèndum ha quedat superada pels fets”. Llavors els diputats de Catalunya sí que es Pot van exhibir unes pancartes amb la paraula “referèndum” a l'hemicicle, però ens fèiem els valents. Havíem passat pantalla.
En fi, els militants i simpatitzants d’Esquerra estaven molt cofois pel zasca que m'ha dedicat el vicepresident Junqueras a la roda de premsa. Que il·lusos. No se n’adonen que els han enredat com a xinos. La independència està més llunyana que mai. La cimera ha estat una reculada en tota regla. Molt malament deu haver anat perquè tot un vicepresident respongui d'aquesta manera.
De fet, la gran triomfadora de la nit ha estat Ada Colau. Com als oscars de Hollywood. No només ha eclipsat Puigdemont -que gairebé ha fugit cames ajudeu-me- sinó al mateix Junqueras. Ha estat més fresca, més àgil i sobretot més transparent. I això que sortia d’un ple municipal al matí en el que no ha pogut aprovar els Pressupostos i ha hagut d'anunciar una qüestió de confiança. Colau és una màquina de fer política. Se'ls està menjant.
Jo, d’ells, em començaria a amoïnar seriosament. És veritat que l'alcaldessa ho té difícil per encapçalar una força hegemònica perquè amb l'actual llei electoral primen les comarques en detriment de l’àrea metropolitana. Però a la Catalunya actual ja pot passar de tot.
I ara què diran ara els de l’ANC? Aquests que auguraven que la independència pel Sant Jordi del 2015!. Carme, ara ja no cal posar les urnes, oi? Ara ja tenim un càrrec. Esplèndidament retribuït, per cert. I Eduardo Reyes, que va de machote per la vida? O Lluís Llach, que s'ho va creure? Sense oblidar el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. Tampoc la Neus Lloveras, de l'AMI. Ni la Marta Pascal, el Jordi Turull o la Marta Rovira. El lema de la darrera Diada no era A punt?. Què prometran l'any vinent?.
El problema és que el procés ha esdevingut un business, un negoci, un modus vivendi. Hi ha massa gent visquent del cuento. Però si Francesc Homs, al que Tian Riba va definir com el gurú de la transició nacional, ha acabat proposant una comissió d'estudi al Congrés sobre la qüestió catalana!. De Braveheart a Francesc Cambó.| XAVIER RIUS
