divendres, 31 d’agost del 2018

M'acuso de treure gràcils esvàstiques catalanes

Qui ens ho havia de dir que dècades després del 'Jo també sóc adúltera' o 'Jo també he avortat' hauríem d'autoinculpar-nos de nou per la fotesa d'haver tret llaços grocs del carrer. Ho farem a la caserna central dels Mossos el pròxim 6 de setembre, vigília d'aquell día infame en que vam veure el rostre de botxí dels victimistes professionals imposant al Parlament el referèndum i les lleis de desconnexió amb l'oposició emmordassada.

El llaç groc no es el símbol de cap lluita épica per la llibertat de ningú sinó l'agit-prop del colpisme nacionalista contra el contracte constitucional que el 90% dels catalans vam subscriure de la mà de Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura el 1978.

El llaç groc, com la mà alçada o el puny clos, quan es omnipresent i intocable deixa de ser llibertat d'expressió per esdevenir imposició i intimidació.

El llaç groc es una ostentació kumbayà de matonisme antiespanyol. Un identificador tribal que destría els bons catalans dels dolents, que separa el poble elegit dels traidors quintacolumnistes, 'bèsties amb forma humana' que han tingut la insolència de guanyar les eleccions.

Es per aixó que van tancar el Parlament i que no el tornarán a obrir fins haver trobat gall pel galliner de la rauxa patriòtica que els permeti remprendre l'assalt a la raó democràtica.

Sí. M'acuso de treure llaços grocs, aquestes gràcils esvàstiques catalanes.


[Versión en español]

Quién nos iba a decir que décadas después del 'Yo también soy adúltera' o 'Yo también he abortado' tendríamos que auto inculparnos de nuevo por la simpleza de haber quitado lazos amarillos de la calle.

Nos auto acusaremos en el cuartel central de los Mossos el próximo 6 de septiembre, víspera de aquel día infame en que vimos al verdugo bajo la careta de los victimistas profesionales imponiendo al Parlament el referéndum y las leyes de desconexión con la oposición amordazada.

El lazo amarillo no es el símbolo de ninguna lucha épica por la libertad de nadie sino el agit-prop del golpismo nacionalista contra el contrato constitucional que un 90% de los catalanes suscribimos de la mano de Miquel Roca Junyent y Jordi Solé Tura en 1978 .

El lazo amarillo, como la mano alzada o el puño cerrado, cuando es omnipresente e intocable deja de ser libertad de expresión para convertirse imposición e intimidación.

El lazo amarillo es una ostentación kumbayá de matonismo anti español. Un identificador tribal que discierne los buenos catalanes de los malos, que separa el pueblo elegido de los traidores quintacolumnistas, las 'bestias con forma humana', que han tenido la insolencia de ganar las elecciones.

Es por eso que cerraron el Parlament y que no lo volverán a abrir hasta que logren poner gallo en el gallinero del arrebato patriótico que les permita proseguir, de una manera u otra , el asalto a la razón democrática.

Sí. Me acuso de quitar lazos amarillos, esas gráciles esvásticas catalanas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.